Abans de la intervenció

Ciutat Vella i l’Eixample són dos districtes de Barcelona significativament diferents, no només pel que fa a la seva morfologia urbana sinó també per la seva composició social, la seva activitat comercial o el paper que juguen en el conjunt de la ciutat. Dins de Ciutat Vella, el Raval és, a més, el barri amb més població en risc d’exclusió i més problemes de convivència entre col·lectius. És, per tant, on l’espai públic té un paper més significatiu en l’articulació de la convivència.

La plaça Folch i Torres es troba just al límit del Raval, a tocar de l’Eixample, del qual només la separa la ronda de Sant Pau, a cavall entre dos mons substancialment diferents.

Situada en un solar on hi havia hagut la presó de dones de Barcelona fins l’any 1936, havia esta objecte d’una re-urbanització a finals dels anys 80. Aquesta havia donat lloc a un gran espai de sauló, situat a la cota del carrer Reina Amàlia, i una terrassa pavimentada amb una densa plantació de robínies, situada ala cota de la ronda de Sant Pau, uns 3m per sobre de l’anterior. La diferència entre tots dos nivells es salvava amb un mur que contenia una font ornamental. Aquesta organització de l’espai, lògica en primera instància, s’havia transformat al llarg dels anys en un cúmul d’elements on els usos s’anaven implantant en base a criteris d’oportunitat més que de coherència organitzativa, de manera que la pista de bàsquet va acabar literalment a tocar de la zona de jocs infantils, o les pistes de petanca just a l’altra punta d’on hi ha el casal per a gent gran. Aquesta organització de l’espai, lògica en primera instància, s’havia transformat al llarg dels anys en un cúmul d’elements on els usos s’anaven implantant en base a criteris d’oportunitat més que de coherència organitzativa, de manera que la pista de bàsquet va acabar literalment a tocar de la zona de jocs infantils, o les pistes de petanca just a l’altra punta d’on hi ha el casal per a gent gran.

S’havia convertit també en un espai segregat, que els veïns percebien com l’última frontera del Raval. Tot i que l’Eixample està just al costat, la sensació era que es trobava molt lluny, darrera” el mur amb la font i la massa arbrada. Per arribar-hi calia utilitzar les escales del carrer Lleialtat o una rampa semi-amagada en un lateral. La sensació de ser a tocar d’un altre món amb el qual hi havia poca oportunitat de diàleg era cada cop més intensa.

Objectius

El projecte reverteix la situació amb dos decisions projectuals fonamentals: la creació d’una topografia contínua que salva el desnivell entre el carrer Reina Amàlia i la ronda de Sant Pau amb un pendent entorn del 3%, i l’articulació d’un mecanisme compositiu de bandes que permet organitzar la multiplicitat d’usos amb coherència.

El projecte sorgeix d’un procés participatiu on els veïns van poder expressar els seus punts de vista i se’ls involucrava de les propostes que s’anaven realitzant. Les autoritats locals van estar particularment interessades en que tot el procés fos transparent i obert a totes les parts involucrades.

L’objectiu era transformar-la en punt de contacte entre ambdós teixits urbans, en l’oportunitat per articular les diverses confluències, aconseguir que deixi de ser un cul-de-sac i esdevingui porta d’entrada al Raval.

Descripció

Dividida en dues meitats vagament triangulars, concentra les zones més actives –jocs infantils, petanques, circulacions...- a prop de les façanes residencials dels carrers Lleialtat i de la Reina Amàlia, i crea una àrea més tranquil·la davant de la façana de l’institut Milà i Fontanals. La nova pista de bàsquet, que serveix també per a les activitats festives de barri, se situa a prop de la ronda.

Un gran pas diagonal -subratllat per un enllumenat de més portada que a la resta de la plaça- connecta la cantonada de Lleialtat amb Reina Amàlia i la ronda de Sant Pau, convertint-se en l’eix principal que articula la nova relació entre el Raval i l’Eixample.

La vegetació juga un paper fonamental en la nova imatge de l’espai mitjançant la combinació d’arbres i plantes que floreixen en èpoques diferents de l’any. La plaça esdevé així un escenari canviant al llarg de les estacions, un calendari del barri que consolida dia a dia el seu aspecte simbòlic com espai ciutadà.

Conclusions

Tot plegat dóna lloc a una plaça que s’obre a l’exterior i es converteix en porta d’entrada al Raval; un espai que té cura del delicat equilibri entre els diversos usuaris i on tothom pot passejar, seure tranquil·lament a xerrar o a llegir; on es poden organitzar actes multitudinaris; on els més menuts tenen jocs inclusius, els adolescents una pista de bàsquet i els més grans pistes de petanca; un espai de convivència on, en definitiva, els diversos col·lectius del barri poden trobar el seu lloc i interrelacionar-se.